enKara, colectiu de nacionalistes valencians | valencianisme

Enguany, el 28 de maig, es complixen els 223 anys de la bandera roja i gualda espanyola, efemèride transcendental que no tindria tanta repercussió social sino fora perque durant els últims mesos pareix que la guerra de les banderes s´ha deslligat, pero caldria preguntar-se si en alguna ocasió ha estat en la societat espanyola conclosa definitivament esta qüestió. Per a molts és evident que sí, pero per a uns atres sectors de la població (republicans, nacionalistes, carlistes…) pareix que continua sent una problemàtica massa incómoda d'assumir.

El ser humà, inicialment utilisà elements distintius en les seues relacions comunitàries que el particularisaven dins de la colectivitat en la que se desenrollava. Elements que feen referència a la fortalea, divinitat, valor, llinage o que simplement buscaven resultar intimidatoris.
En l'Edat Antiga i especialment en l'Edat Mija, és quan estos elements distintius cobren especial importància, arribant poc a poc a constituir un llenguage concret i únic.

Veent un escut, gualdrapa, penacho o pendó, se podia reconéixer a l'enemic o l'aliat, saber a qui pertanyia un castell o identificar al cavaller que totalment cobert per la seua armadura… cavalcava llança en ristre cap al camp de batalla.

Les banderes, són alguna cosa més que llenços de tela pintats o brodats, se vullga o no, per estupidea que parega, simbolisen tot allò que enaltix la condició humana, per mig d'elles, des d'antany, s´ha volgut sintetisar a la persona del rei (casa i corona), noblea o estatuts social privilegiat, per a més tart, passar a simbolisar a partir del segle XVIII l'idea moderna de la pàtria, nació o país de cada u.

En 1322, Jaume II d'Aragó li digué a son fill l'infant Alfons abans de partir cap a la conquista de Sardenya lo següent:

"Ací vos entregue la bandera nostra antiga, la qual té un singular privilegi que és necessari guardeu be, el qual privilegi no està falsificat ni improvat abans; és, puix, net i sense falsificació o màcula alguna, i sagellat ab sagells d'or, i és que en cap ocasió que la nostra bandera real haja estat en camp algú, jamai fon vençuda ni desbaratada; sent, puix, precís que me´n guardeu be este privilegi i me´l torneu sancer i bo, com vos ho encomane".

Com este, tenim infinitat de testimonis a lo llarc de la nostra història.

Actualment, la bandera bicolor espanyola, representa segons la Llei 85/1978, de 28 de decembre, de les “[i]Reales Ordenanzas de las Fuerzas Armadas[/i]”, en son títul I, artículs 18 i 20 a la “Pàtria”, (com qualsevol atra que es pree i represente el concepte nacional modern) tant en el seu sentit físic (territori i individus) com en el seu sentit social (història cultura).

Fon instaurada inicialment per a l'armada (bandera naval exclusivament) pel rei Carlos III en 1785, el qual la trià en un concurs prèviament convocat; basant-se en dotze models que li presentà el batle en fra Antonio Valdés y Fernández Bazán que alternà quatre colors: roig (“gules”), groc (or “gualda”), blau (“azur”) i blanc (plata o argent).

La bandera roig i groga espanyola naixqué per motius més pràctics que heràldics, com podem comprovar una vegada acaben de llegir el Real Decret de 28 de maig de 1785 de Carlos III i el tractat IV de las “[i]Ordenanzas Generales de la Armada Real[/i]”, de 8 de març de 1793, redactades estes pel tinent general en José de Mazarredo regnant Carlos IV.

El Real Decret de 28 de maig de 1785 diu:

"Para evitar los inconvenientes, y perjuicios, que ha hecho ver la experiencia puede ocasionar la Bandera nacional, de que usa Mi Armada Naval, y demas Embarcaciones Españolas, equivocándose á largas distancias, ó con vientos calmosos con la de otras Naciones, he resuelto, que en adelante usen mis Buques de guerra de Bandera dividida a lo largo en tres listas, de las que la alta, y la baja sean encarnadas, y del ancho cada una de la cuarta parte del total, y la de en medio amarilla, colocándose en ésta el Escudo de mis Reales Armas reducido á los dos quarteles de Castilla, y León con la Corona Real encima; y el Gallardete con las mismas tres listas, y el Escudo á lo largo, sobre quadrado amarillo en la parte superior: Y que las demas Embarcaciones usen, sin Escudo, los mismos colores, debiendo ser la lista de en medio amarilla y del ancho de la tercera parte de la Bandera, y cada una de las restantes partes dividida en dos listas iguales encarnada, y amarilla alternativamente, todo con arreglo al adjunto diseño. No podrá usarse de otros Pavellones en los Mares del Norte por lo respectivo á Europa hasta el paralelo de Tenerife en el Oceáno, y en el Mediterráneo desde primero del año de mil setecientos ochenta y seis: en la América Septentrional desde principio de Julio siguiente; y en los demas Mares desde primero del año mil setecientos ochenta y siete. Tendréislo entendido para su cumplimiento. = Señalado de mano de S.M. en Aranjuez, á veinte y ocho de Mayo de mil setecientos ochenta y cinco. = A. D. Antonio Valdés. Es copia del Decreto original. Valdés."
 
L'us de l'ensenya nacional espanyola, s´instaurà per pur convencionalisme, per pura necessitat.

Finalment, baix el regnat d'Isabel II i pel Real Decret de 13 d'octubre de 1843, passà de ser l'ensenya naval espanyola, a ser la bandera nacional d'Espanya, quan se va dispondre el seu us generalisat a les tropes d'infanteria.

Pero abans de 1785, també és just reconéixer, que enjornet naixqueren símbols que durant sigles foren representatius de l'incipient “Espanya”, i que hui no se reivindiquen, caent en el més absolut ostracisme. Símbols històrics en segles d'història com l'àguila de sant Joan o l'aspa de sant Andreu.

Si partim de l'unificació dinàstica de les corones de Castella i Aragó en 1469, trobem fonamentalment els elements distintius dels Reis Catòlics que encara perduren en el escut d'Espanya. Encara que eren moltes i diverses les banderes que s´utilisaren per a representar a la corona o dinastia hispana, els propis Reis Catòlics, continuaren utilisant els seus propis guions reals i depenent en el regne en que se trobaven podien estar baix un o atre pabelló. En esta época, les banderes seguixen sense tindre un clar i marcat caràcter nacional tal i com l`entenem hui en dia; escomençant en algun que atre cas, a tindre un cert “caràcter territorial”. Els diferents regnes i estats peninsulars continuaren fruint de sa independència, inclosa l'heràldica, units tan sols per la figura règia comuna que compartien. Aragó continuà lluint els seus bastons, Castella i Lleó les seues respectives heràldiques, Valéncia sa bandera i armes privatives, Navarra les seues cadenes, etcétera. Depenent del regne al que pertanyien els eixèrcits o les flotes navals lluïen una o atra ensenya.
L'arribada de la dinastia dels Àustria a la corona dels regnes hispànics peninsulars de la mà de Felip d`Habsburg “el Hermoso” en 1496, introduïx nous territoris en noves heràldiques (banderes en pals, barres i faixes “roig i blanques”, àguiles negres bicéfales…) que incloure en banderes i escuts. Pero sense lloc a dubtes, és i serà la creu de Borgonya o aspa de sant Andreu, l'heràldica espanyola per antonomàsia durant segles.

Fon, molt possiblement en la localitat sanabresa de Remesal (1506), quan la creu de Borgonya onejà segurament per primera vegada en Espanya,
durant l'encontre mantingut per Ferrando II de Aragó “el Catòlic” ab el rei consort de Castella l'archiduc d'Àustria Felipe “el Hermoso”, fill de Maximiliano I d'Àustria i de María de Borgonya.

Felipe I muigué eixe mateix any, la seua dòna, la reina Juana I de Castella “la Loca” (filla dels Reis Catòlics) quedaria incapacitada passant a Ferrando “el Catòlic” la regència per segona vegada del regne de Castella.

L'heràldica de Felipe “el Hermoso”, quedà d'immediat com símbol heràldic en l'armada hispana del segle XVI, en las fortificacions i defenses costaneres i s'utilisà massivament en banderes coroneles i senzilles d'infanteria i cavalleria durant els segles XVI i XVII fins be entrat el segle XIX. Est emblema va presidir els episodis més rellevants fins que la reina Isabel II se decantà en 1843 per la “roig i groga” actual.

Sense ànim de ser massa extens, la creu de Borgonya onejà junt ab moltes atres banderes en: la batalla de Pavia el 24 de febrer de 1525, en Flandes en 1547 (marina espanyola), en la batalla de Lepanto el 7 d'octubre de 1571, en l'Armada Invencible en 1588, en els terços d'infanteria que durant el segle XVI desplegaren per mija Europa les seues ensenyes grogues en aspa roja, baix el regnat de Felipe III (1598-1621) que mantingué l'aspa en la seua armada, en la derrota que va infligir en Lope de Hoces en 1636 a una esquadra holandesa, en els regiments del segle XVII, en els barcos holandesos al servici d'Espanya (1648), en les banderes reals de Carlos II (1665-1700), en la Guerra de Successió espanyola (1702-1715), en els batallons d'infanteria de marina (1717-1808), en els regiments de Fernando VI (1746-1759), en la batalla naval del cap de Sant Vicent el 14 de giner de 1780 entre espanyols i anglesos, en la Guerra de l'Independència de 1808 contra França, en les guerres carlistes del segle XIX … i actualment, per herència regia, la trobem en l'estandart i escut d'armes del Rei En Juan Carlos I d´Espanya.

En fi, és per a reflexionar… segon es mire, 223 anys de bandera d´Espanya bicolor des del Real Decret de Carlos III (1785) o 164 anys des del Real Decret d'Isabel II (1843), i en l'oblit més absolut, quasi quatre segles llarcs d'història pràcticament ininterrompuda de la creu de Borgonya.
¿No és per a reivindicar, com bandera de les Espanyes, també, la creu o aspa de Borgonya o de sant Andreu, màxima representació de lo que aplegà a ser un imperi?

Potser, la bandera borgonyona, siga una atra forma de representar l'essència de lo “espanyol”, de lo que són realment… les Espanyes.

Pere Martí

Anexe

Banderas de los Defensores de Zaragoza en el 2º Sitio (21-Diciembre -1808 al 21-Febrero-1809): Valencianos
Por: Luís Sorando Muzás

Bandera del Batallón valenciano de Infantería de Cazadores de Fernando VII de Valencia.
Su bandera, tomada en la capitulación y conservada hoy en París, tiene un valor muy especial, por estar formada por tres franjas horizontales, amarilla la central y rojas las extremas, 35 años antes de la instauración de esos colores como bandera nacional.   Sobre su franja central y pintado perpendicularmente con respecto al asta figura el escudo Real partido de Castilla y León, similar al que ya entonces figuraba en las banderas navales, pero con dos escudos de Valencia, ciudad y Reino, a sus pies, y mas abajo el lema BATALLON/ D/ CAZADORES/ D/ FERNANDO/ VII

Bandera del batallón de cazadores de Fernando 7º de Valencia. Segundo sitio de Zaragoza del 21 de diciembre de 1808 al 21 de febrero de 1809.
Primera conocida de color rojo y amarillo para infantería, pues esos colores
no serian reglamentarios hasta 1843 (Paris)

REPRODUCCIÓ A COLOR DE LA PRIMERA BANDERA ROJO Y GUALDA PARA INFANTERÍA.
35 años anterior a su instauración como bandera nacional española y pionera en las tropas de tierra.

Bandera del batallón de cazadores de Fernando 7º de Valencia. Segundo sitio de Zaragoza del 21 de diciembre de 1808 al 21 de febrero de 1809.
Primera conocida de color rojo y amarillo para infantería, pues esos colores
no serian reglamentarios hasta 1843(Paris)

© Copyright 1995-2004, The Napoleon Series, All Rights Reserved
http://www.napoleon-series.org/military/organization/c_zaragozaflags4.html