enKara, colectiu de nacionalistes valencians | valencianisme

Un nou ventall de possibilitats es va obrir en la disputa per l’Imperi i tres foren els seus protagonistes. Pel costat francés el pretenent fon Felip d’Anjou, net de Lluís XIV, i per tant net també de la germana de Carles. Per part dels Àustria hi havien dos aspirants Josep Ferran de Baviera i l’Archiduc Carles. Josep Ferran de Baviera era net de Lleopolt I i de Margarita, atra germana de Carles II. Possiblement, era qui més llegitimitat tenia, pero la seua mort en 1699 feu impossible la seua coronació. Respecte a l’Archiduc Carles era fill de Lleopolt I i la seua segona muller, Lleonor de Neoburg. La seua principal vàlua era pertànyer al casal d’Austria, casal al que pertanyien els reis de la Monarquia Hispànica des de Carles I en el s XVI. Finalment Carles muigué en 1700 i deixà com a hereu a Felip en un testament que fon prou discutit ¿El problema successori havia acabat?

Les portes s’obriren per a la victoriosa comitiva. La gent s’amontonava en els carrers. L'expectació era màxima. Basset caminava seré, convençut, pero no podia amagar cert nerviosisme. Es mesclaven els aplaudiments i l’algaravia generada per tota eixa gent desijosa de vore als representants d’aquell al que mostraven com al Rei que anava a lliberar-los de les servituts senyorials. El camí del pròximament proclamat com a Carles III en Dénia començà justament ab atra proclamació. Pero esta vegada fon en Viena i el 12 de setembre de 1703.

Corria l’any 1701 i l'intromissió de Lluís XIV de França en el govern de la Monarquia Hispànica era ya massa evident. Havia enviat tropes als Paisos Baixos hispànics expulsant de la zona a les neerlandeses, va concedir el monopoli per a una companyia francesa de la trata d’esclaus en Amèrica,… Anglaterra i Les Provincies Unides estaven alertades de la prepotència del Rei Sol per lo que van decidir recolzar la causa de l’Archiduc. Aixina naixqué en La Haya la Gran Aliança, Anglaterra, Províncies Unides i l’Imperi Germànic s’uniren com a força aliada que donaria soport al pretent austríac. Començava una guerra a nivell europeu, que no només afectà a la Peninsula Ibèrica sino que es donà també en els Paisos Baixos, la zona del Rin i el nort d’Itàlia.

Per lo que respecta als territoris de la nostra peninsula, la primera internada es feu des de Portugal. El 6 de març de 1704 arribà la flota aliada a Lisboa i en ella el pretenent a bord del Royal Catherin de l’armada anglesa. Lisboa es convertiria en el centre d’operacions de les forces de La Gran Aliança en esta regió europea. Des d’allí la flota anglesa va pendre Gibraltar el 4 d’agost de 1704. I des d’allí també va eixir el comboi que s’encarregà de l’entrada del Regne de Valéncia en el conflicte.

Estaven a punt de sobrepassar la porta de la ciutat quan van distinguir una figura. La miraren fixament, devia de ser ell. Vicent Gavila, jurat en cap de Dénia els esperava allí, de peu, sostenint en les mans les claus de la ciutat. Vicent va donar un pas cap a avant, situant-se en front de Joan Batiste. El general es va parar i va agarrar les pesades claus que li oferia el jurat en cap. Els
aplaudiments feen atronar la plaça. Va mirar les claus, elevà  vista veent front ad ell a Gavila en un somriure en els llavis. Basset no va poder contindre l’emoció i en un gest de rabia alçà les claus al cel. En eixe moment un crit feu incrementar el revol en la plaça ¡Vixca el Rei Carles! Esta proclama fea oficial la designació de l’archiduc com a Rei. Els vítols de diversa indole se mesclaren. El general Ramos, com també nomenaven a Basset pel seu segon llinage, va tornar les claus a Vicent Gavila per a que les custodiara. Dénia passava a ser la primera plaça permanent fidel a Carles del Regne de Valencia.

Pero la relació de la nostra nació en el moviment austraciste no començà ací. La primer presa de contacte entre l’eixercit aliat i el poble valencià fon en 1703. Una flota anglo-holandesa a càrrec de l’almirant Schovell que fea un reconeiximent del Mediterràneu, fondejava en Altea. L’acolliment fon molt bo i les faenes d’aiguada i aprovisionat es dugueren a terme en èxit. En esta estada ya es desembarquen persones a les que s’encomanà organisar el moviment d'oposició a Felip en lo Regne. Este fet es repetiria dos vegades en 1704. El 21 de maig l’eixèrcit aliat es dirigir cap a Barcelona per a intentar un alçament en Catalunya, pero no fructificà. Per este motiu, entre el 17 i el 19 de juny es va poder vore els barcos de nou en Altea. D’es d'allí eixiren en una missió clara, la conquesta de Gibraltar. En alguna de les dos recalades tornaren a desembarcar gent en intenció d’organisar el moviment en el nostre territori.

A pesar de l'importància d’estos contactes, el punt d’inflexió en l’alçament maulet valencià es donà en 1705. Després d’un intent fallit de que Alacant prestara obediència a l’austríac el 8 d’agost, la flota aliada recalà novament en Altea. Era el 10 d’agost i es tornà a fer aiguada en el riu Algar. Per a la seguritat d’esta operació es va vore necessària la rendició del lloc després d’un breu canoneig i el desembarc d’alguna tropa anglesa. Altea era aixina la primera població valenciana presa en nom de Carles, encara que el seu caràcter eraprovisional1. Possiblement fon allí on Basset rebé les notícies de quina era l'extensió del moviment austraciste. Ell ho tenia clar, devien començar la conquesta del Regne per la Marina, sols va quedar convéncer al consell de guerra presidit per l’archiduc. En un primer moment no va ser acceptat per lo dit consell que tenia posats els ulls en l’objectiu inicial, Barcelona, pero finalment  fon acceptat el 13 d’agost. La revolta en la Marina devia continuar des de Dénia, pero no podia estendre's a atres zones del Regne.

La comitiva dels victoriosos havia fet la segona parada. Esta vegada era el torn de l'església Major, i no podia presentar un millor aspecte. Engalanada i de gom a gom no costava asimilar aquell dia a un dia de festa gran. Caminant entre la gent notava com totes les mirades se posaven damunt d’ells. Eren  palpables les esperances que tenien depositades en la nova situació.

I no eren d’estranyar eixes esperances puix des de les primeres preses de contacte entre els austracistes i els habitants d’esta comarca, els representants  de l’archiduc prometeren exencions de les pesades càrregues impostes pels distints senyors territorials. L’ambient antisenyorial  que havia creat la nomenada II Germania el 1693 era un caldo de cultiu molt favorable per als sediciosos. Ya en Altea molts havien sigut els llauradors que havien pres les armes oferides per Basset i els seus ajudants després de la decisió del Consell de Guerra del 13 d’agost. En este, recordem, s’havia aprovat que Dénia fora conquistada i es continuara la revolta en la Marina. Per a dur a terme esta missió es va elegix al general imperial Joan Batiste  Basset. Les raons d’esta elecció gens dificultosa foren variades. Basset era un home de confiança de Carles, naixcut en el Regne de Valéncia i, el exponent més important, havia insistit reiteradament en l’oportunitat de l’operació. Aixina puix, armats els simpatisants reclutats en la zona i preparats els set vaixells i dos balandres, l’operació estava a punt per a començar.

El pla traçat per Basset i els seus ajudants era el d’un atac combinat. Per terra Francesc Dàvila eixiria ab els 1000 hòmens armats que havia conseguit reunir en direcció cap a Dénia i, per mar, eixiria el general en la mateixa direcció ab els barcos deixats pel monarca al seu mando. Dàvila amenaçava el 17 d’agost a les 10 del mati des de terra la ciutat. Pel seu costat el comboi de Basset ancorava eixe mateix mati en el port. En arrivar ad eixe lloc es va enviar una salva a terra consistent en set canonades, des de terra es contestà ab dos tirs de salva. Una nova canonada des dels barcos deixava obert el camí a les negociacions.

Els embaixadors de Basset es varen dirigir a terra ab el manifest i unes cartes reals que Carles escrigué en Altea per ad este moment. Estos plecs foren entregats al Procurador General del Marques de Dénia i governador de la ciutat Pasqual Perellós i Aragó qui va demanar més temps per a tractar la qüesitó en els habitants. Per a comunicar açò als barcos s’enviaren tres representants, dos per part de la ciutat i atre en nom del governador. Mentres estos estaven a bordo una marejada feu impossible la seua tornada a terra. Després dels pertinents avisos de que era impossible el desembarcar dels enviats, la nit va caure sobre Dénia. Una nit que aprofità el governador Pasqual Perellós per a fogir de sa casa. Ab la complicitat dels sentineles el representant del Marques se va despenjar per la muralla i s’alluntà de la ciutat.

Al trencar l’alba els tres representants tornaren a terra ab la resposta de Basset: si se lliuraven immediatament sense estipular capitulacions estes se firmarien en blanc. Ab açò Felip Gavila, governador i alcaide interí, convocà a tots els habitants i els
plantejà la situació, proponent el lliurament de la ciutat. Sense cap discrepància, Dénia es convertia en nova ciutat de Carles. El
cerimonial d’entrada i lliurament se realisaria eixa mateixa vesprada.

Després de cantar el Te Deum laudamus en l'església les ceremonies estaven arribant al seu fi. L'últim acte es donaria en lo castell. Allí Felip Antoni Gavila esperava a Basset i la seua comitiva. Ell, per absència de Perellós era l’encarregat de lliurar-li les claus del castell. Ya podia escoltar com s’acostava el general i tot el sèquit de seguidors i curiosos que formaven una espècie de provessó cívica. Era el moment d’eixir a la porta. El soroll estrident dels vells engranages deixaren pas a una corrent d’aire que li colpejà suaument la cara. Després d’uns passos es va detindre per a donar-li les claus a Basset. Va notar l'allaugerament del pes quan el general li les va  agarrar, i l'abraç sincer que precedí al jurament de pleit homenage. En est acte Gavila sabia que es comprometia en la causa austracista i més encara ab el nomenament de governador i castellà que es donà a continuació.

Les ceremonies per la presa de Dénia havien acabat. La gent ho sabia i començava a dissoldre's per a tornar a les seues cases. Basset també podia dir que havia tornat a sa casa, o més be, al país que l’havia vist nàixer. Quan diferent era esta situació respecte a la que el va fer eixir de la seua nació.

Joan Baptiste Basset i Ramos tal vegada siga un dels personages més apassionant de l'història valenciana. Ell podia ser hui en dia el gran héroe romàntic valencià, encara que la seua consideració és molt diferent. Tal vegada algun llector sàpia de la figura d’este revolucionari, pero ¿quants de vosatres, al igual que em passava a mi, han llegit este nom de passada en algun text  o, pijor encara, no han escoltat mai este nom? Este fet deuria de fer-nos reflexionar com a poble i donar-nos conte de la necessitat d’una llectura pròpia de la nostra història.

A grans pinzellades podem dibuixar a Joan Baptiste Basset com un home d’obscur orige. La seua data de naiximent és un fet prou discutit en la historiografia i la fita varia entre el 1654 i el 1664, debatent-se també la localisació de la mateixa entre el Cap i Casal i Alboraya. Pertanyia a una familia humil, son pare segurament fon dorador o fuster. S’allistà cap a 1680-1681 en l’eixercit dels Austria2 presuntament per haver comes un homicidi. Ab l’eixercit viajà a Honoria, Milà, Orà aprenent i eixercint l’“artificia poliorcetica”3.

A la mort del sobirà Carles II va fugir a la cort de l’emperador d’Àustria de la ma d’un vell company, Jordi el príncep d’Hessen. Junt ad este personage es va desplaçar a Lisboa en 1704 quan la peninsula anava a entrar directament en la guerra dinàstica. Eixe mateix any va ser reconegut pels seus treballs de millora de la fortificació de Gibraltar, d’on rebujà ser governador. Ell fon l'artífex de la conquista de Dénia. Ab Basset el moviment austraciste en Valéncia prengué un caràcter popular, la majoria dels seus seguidors es gent humil. Eixe caràcter popular marcà el temps del seu govern en el Regne.

Pero va caure en desgràcia per a l’archiduc. El seu mensage era massa radical, les seues actuacions antisenyorials assustaven a la Cort de Carles. Per este motiu es va enviar a Valéncia un virrei auspiciat pel mateix Basset, el lloctinent de l’Orde de Montesa i Comte de Cardona, Josep Folch de Cardona i Erill. Poc després s’enviava al generalíssim de les tropes angleses, Peterborough qui no tenia massa bona relació en el nostre general. Quan l’eixercit borbònic amenaçà Xàtiva, Basset es va desplaçar allí fent una defensa heròica de la plaça. Pero els recels de Peterborough cap ad ell feren que acabara en la presó. El poble mostrà el seu descontent durant tot el seu encarcerament.

En això van arribar els mals d’Almansa, i l’eixercit del Borbón seria un d’ells. Ciutat a ciutat les tropes de Felip van ocupant el
Regne. Joan Baptiste, el gran general del poble valencià era necessari de nou. El “terror del pueblo”, com el nomenaven les autoritats felipistes, tornava a agarrar les armes i la por a un alçament general es feu patent entre els ocupants vinguts de ponent. En este moment feu una defensa increible de Dénia. Pero el seu governant, Rajon de Silva, en acort ab una chicoteta guarnició anglesa decidix la rendició. Basset es va negar i, en mig d’una forta discussió, el governador li pegà una gavinetada i un soldat li disparà un tret de fusil. Malferit el traslladaren a Alacant i d’allí a Mallorca com a presoner. Pero Basset tornà a la carrega  i defengué l’últim bastió austraciste de la peninsula, Barcelona.

En Catalunya, abandonats per un Carles III més ocupat ya en el seu càrrec d’Emperador d’Austria des de 1711 molts austracistes continuaren la defensa de la ciutat comtal. El tractat d’Utrech de 1712 deixà a soles a les tropes germàniques en la guerra contra Felip d’Anjou. Pero açò no fon lo pijor que podia passar als defensors. L’11 de juny de 1713 la Generalitat rebé la noticia de la retirada de les tropes imperials. Els defensors de la plaça podien triar entre anar-se'n a Viena o quedar-se defenent Barcelona. Basset es decantà per mantindre’s en la milícia multinacional que va resistir fins a l’11 de setembre de 1714 ¿Podem plantejar-nos en este moment si la causa de Basset  continuava sent la d’un monarca o s’havia convertit ya en el
defensor de la causa d’uns ideals?

Be, dissertacions a un costat la caiguda de Barcelona supongué una tornada al captiveri de Basset. Passà per la presó d’Alacant d’on va ser enviat a la d’Ondarràbia. L'humitat i el fret de la cela, unit a les ferides de guerra, la edat i les malalties normals en gent d'armes d’aquella época feen presagiar el seu final. Pero un colp de sort tindria que acompanyar-lo. Estallà un conflicte franco-hispànic i Ondarrabia fon presa per les forces franceses. El mateix home que l’empresonà en Barcelona, el mariscal Berwick, el feu lliure. Basset es va plantejar el futur. No podia tornar a cap ciutat de la Peninsula Ibèrica pel seu passat, l’unica solució era exiliar-se en Viena. Pero a partir d’ací es pert el seu rastre. Possiblement finí la seua vida poc mes tart de 1720, possiblement en Viena, encara que fins ad estos moments la seua tomba no ha sigut localisada.

Pero tot açò hui està per passar. En lo cel, el sol s’ha rendit front a la lluna que ara es la que brilla. El futur es prometedor. La gent de la nostra nació s’ha unit per a la defensa d’una causa. Dénia se presenta com la primera plaça de lo que pot ser un alçament a nivell nacional. En tot açò ¿com podem ser pessimistes?

Asensi Zaro.    

1. Fins que marchara la flota d'allí

2. Sobirans de la Monarquia Hispanica

3. Art de la poliorcetica: art de prendre i asediar castells.