enKara, colectiu de nacionalistes valencians | valencianisme

El particularisme onomastic

Els estrangers tambe denominaven al nostre idioma com a valencià.

Una opinió molt generalisada en el catalanisme es el particularisme onomastic, que consistix en afirmar que quan Joanot Martorell o Antoni Canals explicaven que escrivien en valencià era una forma de dir catala, pero com que hi havia un sentiment de valencianitat, una forta identitat local dels valencians, estos li dien valencià. Si demostrem que no era local, sino que fora del nostre Regne també se li dia valencià, l’argument catalaniste serà erroneu, per a variar.

Es tan perillos com absurt este criteri perque nega lo que afirmen els autors, o siga que quan dic blanc estic dient negre. Si es pot capgirar lo que escric, hem acabat en la comunicacio, hauriem de tornar a les senyals de fum.

Fixem-nos: yo dic que escric en valencià, quan dins de 200 anys lligguen est articul podran dir que l’escric en catala, lo que es inadmissible. ¿Que puc fer per a que es respecte lo que escric? En els catalanistes res. De fet els nostres llibres estan dins del catala per obra i gracia del ISBN, o siga el sistema de catalogacio de llibres. A la nostra Generalitat no li importa que aço ocorrega, aixina es el seu valencianisme d’opereta. ¡Jo tia que gran valencianisme el del PP!

Francesc Eximinis, naixcut sobre 1330 i fallit en 1409, natural de Girona, en la seua obra “Regimen de la cosa pública”, escriu: “que aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus dursbe lo pus mals sonants vocables dels altres, he ha pres los millors...”, etc.

Un monge de Monserrat, al traduir el “Vita Christi de sant Bonaventura”, publicat en Barcelona, en 1522, escriu que: “He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en la nostra catalana lengua no es esta transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana, que es a la nostra prou conforme...”

En l’Actes Concili Tarraconense, any 1591, s’escriu: “Que ab auditoris vix aut ne vix quidem intelligi possit (...) i Principatu Cathaloniae in lengua catalana, in Regno Aragonum lengua materna et naturali ilius Regni, in Regno Valentiae lengua valentina, et non alia concionetur”.

Francisco Diago, en el “Libro Primero de la Historia de S. Vicente”, publicat en Barcelona en 1600, escriu que: “Predicaba en su lenguaje valenciano, siendo verdad que predicó en tierras donde tienen el lenguaje bien ajeno y diferente: Aragón, Portugal, Cataluña, Lombardía, Escocia...”. En 1609, Francisco de Quevedo, en “España defendida y los tiempos de ahora, de las calumnias de los noveleros y sediciosos” escrigué: “Respondamos aora a Jerardo Mercator. Si la lengua castellana tiene casi todas las vozes griegas asi como los griegos las pronunziaron, i es toda latin en los idiomas diferentes solo casi en la pronunçiaçion, como valençiano, portuges i castellano.”

¿Si estos autors, son estrangers, qué fan defenent el particularisme onomastic valencià, com poden tindre una forta identitat valenciana o tal psicopatologia? ¡Si aço era un defecte a soles dels valentins! Aixina es com se refuta el seudoargument, adeu... ‘particularisme onomastic’.